Es trenquen les paraules repetitives en opresions de piles amuntegades d’inutils poemaris En nues desmemories de turments… allí on els petals es congelen palpitants i gemegen alens de d’esesperança mentre cauen els anys al pou del horror sense petons ni acaronaments destilant crus hiverns d’amargues carències concéntriques, la nau vençuda ja aplega a port novament emergeix la primavera (tot es repeteix en certa manera): apartat en un banc del parc espere algo que no sé, mentre perc la forma humana vaig veient com les noves generacions també se les emporta el vent.

APOLONI