Poema a Silvia en valenciano

En la llum l’aurora, quan les sargrantanes tornen casa després d’un àpat merescut baix la lluna de maig, quan la calor assola els aguaneixos d’aigua fresca en la foscor que patina cap el cascall del dia ix, relluent el somni que desperta matiner entre la claredat del matí que reviscola amb el sol com a bandera. Però núvols negres es presenten davant el front del meu cap que rellisca de desesperança en la ventura dels llacs d’amiant i veig en lo apartat del espai temps el teu rostre que no contornaré mentre dure la mortandat. En cada llàgrima que cau, patina i es perd per la meua galta es perla la teua cara.

GABRIEL

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s